Xocolata s'escriu amb X

És estrany estar asseguda en aquest banc i no sentir cap rialla, cap correguda ni cap caiguda. És estrany no veure mil mares perseguint els seus fills. És estrany veure com l’únic que fa grinyolar els gronxadors és el vent.    Asseguda aquí observo un parc buit, un parc sense ànima, un parc que havia estat alegre i ara , simplement s’ha apagat. Els nens que jugaven als seus gronxadors, a la seva gespa, entre els seus arbres... s’han fet grans, i mica en mica han marxat per no tornar. Tanco els ulls i puc notar com l’aire m’acaricia la galta, noto com cau una gota. Una gota que n’arrossega un segona i una tercera. Començo a sentir l’olor de la gespa molla, però no em moc. Continuo asseguda amb els ulls tancats recordat cada i un dels moments que he viscut en aquest petit espai. Trobo a faltar aquella època. Aquella època on les preocupacions més grans eren les rascades als genolls i les samarretes brutes. Aquella època on res importava. Aquella època on tres arbres...

Baixar a les vies i sentir aquella olor de ciutat subterrània. Notar el bellugueig de la gent amunt i avall pendents del rellotge. Notar la teva tranquil·litat en comparació a tothom que t’envolta. Aquella tranquil·litat que t’envaeix en saber que no tens pressa, que tens trenta minuts per pensar i reflexionar dins el metro, veient gent i més gent. Observant què diuen, imaginant que poden pensar, com deu ser la seva vida, on deuen anar tan atabalats. Multituds de gent que ni s’adonen que ets allà, bé, de fet, per què ho haurien de fer? Dirigeixes els ulls endavant i veus el teu reflex a la finestra, sempre és allà mirant-te, esperant la teva mirada. A punt per fer-te veure com aquell floc de cabells que sempre et molesta et cau davant la cara. A punt per veure com l’enretires rere l’orella esquerra i sospires tancant els ulls. Pensant en tot; on vas, què diràs en arribar, com se t’escaparà aquell somriure tímid que se’t dibuixa sota el nas. Tornes a obrir els ulls i al teu da...

Despertar-te sota el nòrdic sabent que a fora cau un fred glacial sabent que no has de fer res i pots quedar-te tot el dia en pijama, no té preu. I encara menys quan la raó que t’ha despertat és l’olor inconfusible del cafè acabat de fer. Posar els peus a terra i notar com el fred de les rajoles t’envaeix per un moment. Notar el contrast entre aquest fred i l’escalforeta en arribar davant la llar de foc, on t’espera una tassa de cafè i dos croissants acabats de fer. Avui es preveia un dia tranquil, un dia de pijama entre mantes i moixaines. Un d’aquells dies que enamoren per complet. A mitja tarda m’he quedat asseguda al sofà contemplant com les primeres gotes d’aigua començaven a relliscar pel finestral. Podria passar-me hores d’avant aquesta finestra. Des d’aquí veig el mar. Avui estava preciós, envoltat de tonalitats grises, amb la platja tranquil·la i solitària descansant als seus peus. De cop, un soroll m’ha fet adonar-me que m’havia quedat endormiscada admirant el ma...

Un crit. Un altre crit. Feia dies que no apareixien. Feia dies que s’estava tranquil a casa. Però no sé per quina raó avui tot a tornat a ser com aquells dies foscos, que pensava haver extingit. No suporto discutir amb ells i encara menys ser la raó de les seves discussions així que agafo la jaqueta i surto de casa. Arribo al garatge, em poso el casc i encenc aquesta bonica màquina que aconsegueix fer-me desaparèixer del món. Obro la porta i arranco. Ja sé on aniré. En aquella època hi anava sempre i, des de llavors que no hi torno. Recorda: el primer carrer a la dreta i tot recte fins que surtis del poble, agafa la carretera secundària i gaudeix de les vistes del mar, gaudeix d’una carretera plena de revols entre cala i cala, entre port i port, entre pensaments i pensaments. 35 minuts. No ha canviat el temps. 35 minuts i arribo. Sempre repetia el mateix; arribar, aparcar la moto, treure'm les sabates, baixar aquelles quatre escales velles i notar com la sorra de la platja...

Em cau una llàgrima i em pregunto per què. No trobo la resposta. En cau una altra i em repeteixo la pregunta. Continuo sense resposta. M’agradaria creure que cauen perquè sí. Perquè s’han cansat d’aguantar però sé que en el fons hi ha una resposta. He après que les llàgrimes no cauen per res, i necessito saber què les fa desplomar-se. Por? Por al futur? Por al desconegut? Por al rebuig? Realment cauen per por? O per incertesa? O per cansament? Cauen o les empenyo? No trobo resposta a cap de les preguntes que volten dins el meu cap. L’únic que sé es que en caure em sento alleugerada. És una sensació real? No, realment suposo que no, però és el màxim que puc tenir en aquest moment. Diuen que quan la primera  llàgrima cau de l’ull esquerra, el motiu de la seva caiguda és la tristesa. No hi havia reparat mai, però saps? És cert, i em pregunto qui ho va descobrir i com va adonar-se’n. 

Mira’m als ulls. M’ho ha demanat dues vegades però soc incapaç de fer el que em demana. No puc evitar sentir-me analitzada per aquesta mirada que, en el passat tant em va fer dubtar. Sé que si el miro tornaré a caure. Tornaran a brollar tots els sentiments cap a ell. Té aquella habilitat de fer-me sortir un tímid somriure només mirant-me i fer que tot, desaparegui. Però tot això ell, no ho sap. Encara recordo el primer dia que el vaig veure. Jo entrava a la biblioteca i ell en sortia. Les nostres mirades es van creuar i em vaig adonar que aquells ulls em portarien problemes. Uns ulls acompanyats d’una mirada intensa però afectuosa. Una mirada que em va remoure en un instant. Ara, un any més tard, continua tenint el mateix efecte sobre mi. I puc afirmar que no em vaig equivocar. En un sol any aquesta mirada m’ha canviat la vida. Més aviat m’ha canviat la manera de veure la vida. Ell m’ha ensenyat que els ulls són com llibres, llibres on tothom porta escrita la seva vida. Llibres ...

No has desitjat mai agafar-ho tot, posar-ho tot dins d’una maleta i amagar-ho al fons de l’armari entre la maleta dels mals records, la de les llàgrimes i la de les rialles?  Aquelles maleta on durant tota la vida ho has desat tot: la nit en que vas descobrir la veritat sobre el Nadal, les primeres llàgrimes que vas evocar per amor, les infinites rialles entre amics, tot en aquelles maletes. Per què no agafar la teva vida actual i guardar-la també? Començar de nou. Totalment de nou. Tancar un capítol del llibre de la teva vida. Deixar una pàgina en blanc i començar a escriure’n una altra. Baixar del tren  i esperar-ne un altre amb nous passatgers i les seves experiències. Deixar-ho tot amb la seguretat que sempre pots recuperar-ho. Sempre pots obrir les maletes. Rellegir el principi del llibre. Tornar a agafar el primer tren.

No l’he pogut oblidar. No he estat capaç. Se m’ha fet impossible oblidar aquella mirada. Aquells ulls de color mel. Aquella sensació de calidesa que et pot arribar a donar una persona totalment desconeguda. No entenc que ha passat, però aquella mirada m’ha canviat completament. Només obrir-se les portes del metro m’ha cridat l’atenció la seva reacció, se m’ha quedat mirant fixament i m’ha somrigut. Jo m’he assegut al seu davant i li he retornat el somriure. La dona del seu costat m’ha mirat, m’ha observat més aviat. Jo no podia deixar de mirar aquells ullets marró clar. Em transmetien molt més del que pensava que uns ulls podien transmetre. Calidesa, amor, tranquil·litat, felicitat, tot això poden dir uns ulls? Doncs si, aquells sí. Ens hem passat el viatge entre mirades i somriures juganers. Ara et miro, ara et somric, ara faig veure que no t’he vist i ara et miro de reüll. I entre jocs, el viatge s’ha convertit en un món paral·lel, un món lluny del real. Propera parada: Bar...