Una sola mirada

No l’he pogut oblidar. No he estat capaç. Se m’ha fet impossible oblidar aquella mirada. Aquells ulls de color mel. Aquella sensació de calidesa que et pot arribar a donar una persona totalment desconeguda. No entenc que ha passat, però aquella mirada m’ha canviat completament.

Només obrir-se les portes del metro m’ha cridat l’atenció la seva reacció, se m’ha quedat mirant fixament i m’ha somrigut. Jo m’he assegut al seu davant i li he retornat el somriure. La dona del seu costat m’ha mirat, m’ha observat més aviat. Jo no podia deixar de mirar aquells ullets marró clar. Em transmetien molt més del que pensava que uns ulls podien transmetre. Calidesa, amor, tranquil·litat, felicitat, tot això poden dir uns ulls? Doncs si, aquells sí.

Ens hem passat el viatge entre mirades i somriures juganers. Ara et miro, ara et somric, ara faig veure que no t’he vist i ara et miro de reüll. I entre jocs, el viatge s’ha convertit en un món paral·lel, un món lluny del real.

Propera parada: Barcelona Sants, una veu que m’ha fet tornar al món real. Llàstima, el joc s’havia acabat.

En aixecar-me algú m’ha tocat l’esquena. M’he girat i m’he trobat aquella persona mirant-me amb un somriure. Amb un somriure  i un caramel a la mà. “És per tu”, m’ha dit. “m’he l’han donat avui a l’escola pel meu aniversari”. El seu cinquè aniversari.

Doncs sí, un noiet de cinc anyets m’ha transmès uns sentiments només amb els ulls com ningú havia fet abans. Ja ho diuen que les mirades dels infants són les més sinceres que pots trobar.