mira'm

Mira’m als ulls. M’ho ha demanat dues vegades però soc incapaç de fer el que em demana. No puc evitar sentir-me analitzada per aquesta mirada que, en el passat tant em va fer dubtar. Sé que si el miro tornaré a caure. Tornaran a brollar tots els sentiments cap a ell. Té aquella habilitat de fer-me sortir un tímid somriure només mirant-me i fer que tot, desaparegui. Però tot això ell, no ho sap.

Encara recordo el primer dia que el vaig veure. Jo entrava a la biblioteca i ell en sortia. Les nostres mirades es van creuar i em vaig adonar que aquells ulls em portarien problemes. Uns ulls acompanyats d’una mirada intensa però afectuosa. Una mirada que em va remoure en un instant.

Ara, un any més tard, continua tenint el mateix efecte sobre mi. I puc afirmar que no em vaig equivocar. En un sol any aquesta mirada m’ha canviat la vida. Més aviat m’ha canviat la manera de veure la vida. Ell m’ha ensenyat que els ulls són com llibres, llibres on tothom porta escrita la seva vida. Llibres que ens ho expliquen tot d’una persona. M’ha ensenyat que per molt que algú et vulgui amagar la veritat, els ulls no saben mentir.