Despertar

Despertar-te sota el nòrdic sabent que a fora cau un fred glacial sabent que no has de fer res i pots quedar-te tot el dia en pijama, no té preu. I encara menys quan la raó que t’ha despertat és l’olor inconfusible del cafè acabat de fer.

Posar els peus a terra i notar com el fred de les rajoles t’envaeix per un moment. Notar el contrast entre aquest fred i l’escalforeta en arribar davant la llar de foc, on t’espera una tassa de cafè i dos croissants acabats de fer.

Avui es preveia un dia tranquil, un dia de pijama entre mantes i moixaines. Un d’aquells dies que enamoren per complet.

A mitja tarda m’he quedat asseguda al sofà contemplant com les primeres gotes d’aigua començaven a relliscar pel finestral. Podria passar-me hores d’avant aquesta finestra. Des d’aquí veig el mar. Avui estava preciós, envoltat de tonalitats grises, amb la platja tranquil·la i solitària descansant als seus peus.

De cop, un soroll m’ha fet adonar-me que m’havia quedat endormiscada admirant el mar. Un soroll que m’ha costat identificar però finalment, m’he adonat que algú trucava la porta. Tres tocs seguits d’un silenci i tres tocs més. No podia ser, havia d’estar somiant. Tres tocs, silenci, tres tocs. Ho he tornat a sentir. Era una combinació que només ell i jo sabíem i feia deu anys que no en sabia res d’ell...

M’he aixecat i respirant fons, sense saber ben bé que esperava trobar-me, he obert la porta de casa. No em podia creure que després de deu anys tornés a ser en aquella porta. Després de desaparèixer un dia sense cap mena d’explicació, el tornava a tenir davant.

Com si res no hagués passat m’ha abraçat i amb una sola abraçada càlida m’ha transmès una disculpa. Una abraçada que m’ha fet adonar que els sentiments que un dia havíem sentit continuaven vius.