Ciutat subterrània

Baixar a les vies i sentir aquella olor de ciutat subterrània. Notar el bellugueig de la gent amunt i avall pendents del rellotge. Notar la teva tranquil·litat en comparació a tothom que t’envolta. Aquella tranquil·litat que t’envaeix en saber que no tens pressa, que tens trenta minuts per pensar i reflexionar dins el metro, veient gent i més gent. Observant què diuen, imaginant que poden pensar, com deu ser la seva vida, on deuen anar tan atabalats. Multituds de gent que ni s’adonen que ets allà, bé, de fet, per què ho haurien de fer?

Dirigeixes els ulls endavant i veus el teu reflex a la finestra, sempre és allà mirant-te, esperant la teva mirada. A punt per fer-te veure com aquell floc de cabells que sempre et molesta et cau davant la cara. A punt per veure com l’enretires rere l’orella esquerra i sospires tancant els ulls. Pensant en tot; on vas, què diràs en arribar, com se t’escaparà aquell somriure tímid que se’t dibuixa sota el nas.

Tornes a obrir els ulls i al teu davant ja no hi veus el teu reflex, veus el cartell vermell de lletres blanques amb el nom d’una parada i t’adones que a la següent ja baixes. T’aixeques en mig del moviment del metro, intentant no caure amb les frenades i et dirigeixes cap a la porta dreta. Pitges el botonet verd i les portes sobre davant teu. Baixes un peu i baixes l’altre i tornes a sentir aquella olor de ciutat subterrània.