Records d'una infància
És estrany estar asseguda en aquest banc i no sentir cap rialla, cap
correguda ni cap caiguda. És estrany no veure mil mares perseguint els seus
fills. És estrany veure com l’únic que fa grinyolar els gronxadors és el vent.
Asseguda aquí observo un parc buit, un parc sense ànima, un parc que havia
estat alegre i ara , simplement s’ha apagat. Els nens que jugaven als seus
gronxadors, a la seva gespa, entre els seus arbres... s’han fet grans, i mica
en mica han marxat per no tornar.
Tanco els ulls i puc notar com l’aire m’acaricia la galta, noto com cau una
gota. Una gota que n’arrossega un segona i una tercera. Començo a sentir l’olor
de la gespa molla, però no em moc. Continuo asseguda amb els ulls tancats
recordat cada i un dels moments que he viscut en aquest petit espai.
Trobo a faltar aquella època. Aquella època on les preocupacions més grans
eren les rascades als genolls i les samarretes brutes. Aquella època on res
importava. Aquella època on tres arbres es convertien en un mon màgic ple d'aventures per descobrir.
M’aixeco. Faig deu passes i arribo als gronxadors. M’assec en un d’ells i
aixeco els peus. Llibertat, tranquil·litat, calma. Tres adjectius que
inconscientment m’envaeixen tot el pensament.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada