Records d'una infància

És estrany estar asseguda en aquest banc i no sentir cap rialla, cap correguda ni cap caiguda. És estrany no veure mil mares perseguint els seus fills. És estrany veure com l’únic que fa grinyolar els gronxadors és el vent.   

Asseguda aquí observo un parc buit, un parc sense ànima, un parc que havia estat alegre i ara , simplement s’ha apagat. Els nens que jugaven als seus gronxadors, a la seva gespa, entre els seus arbres... s’han fet grans, i mica en mica han marxat per no tornar.

Tanco els ulls i puc notar com l’aire m’acaricia la galta, noto com cau una gota. Una gota que n’arrossega un segona i una tercera. Començo a sentir l’olor de la gespa molla, però no em moc. Continuo asseguda amb els ulls tancats recordat cada i un dels moments que he viscut en aquest petit espai.

Trobo a faltar aquella època. Aquella època on les preocupacions més grans eren les rascades als genolls i les samarretes brutes. Aquella època on res importava. Aquella època on tres arbres es convertien en un mon màgic ple d'aventures per descobrir.


M’aixeco. Faig deu passes i arribo als gronxadors. M’assec en un d’ells i aixeco els peus. Llibertat, tranquil·litat, calma. Tres adjectius que inconscientment m’envaeixen tot el pensament.

Comentaris