Tot continua igual

Un crit. Un altre crit. Feia dies que no apareixien. Feia dies que s’estava tranquil a casa. Però no sé per quina raó avui tot a tornat a ser com aquells dies foscos, que pensava haver extingit.

No suporto discutir amb ells i encara menys ser la raó de les seves discussions així que agafo la jaqueta i surto de casa. Arribo al garatge, em poso el casc i encenc aquesta bonica màquina que aconsegueix fer-me desaparèixer del món. Obro la porta i arranco. Ja sé on aniré. En aquella època hi anava sempre i, des de llavors que no hi torno. Recorda: el primer carrer a la dreta i tot recte fins que surtis del poble, agafa la carretera secundària i gaudeix de les vistes del mar, gaudeix d’una carretera plena de revols entre cala i cala, entre port i port, entre pensaments i pensaments.

35 minuts. No ha canviat el temps. 35 minuts i arribo. Sempre repetia el mateix; arribar, aparcar la moto, treure'm les sabates, baixar aquelles quatre escales velles i notar com la sorra de la platja inundava els meus peuets blancs. 35 minuts que em feien desaparèixer de tot i em traslladaven a una petita cala, que pràcticament ningú coneix i, per tant, hi podia estar sola, tranquil·la. Molt sovint era de nit quan hi anava però no sé per quina raó, les quatre escales estaven il·luminades. Il·luminades per aquell fanalet blanc i blau que sempre em quedava mirant.

Curiós, feia dos anys que no hi venia i tot està igual: les onades continuen xocant contra aquella roca, la sorra continua sent igual de suau i humida, la meva respiració es continua calmant només arribar i un tímid somriure se’m dibuixa a la cara, com cada i una de les vegades que he vingut.