Fins ara

Veig com els llums de Nadal comencen a desaparèixer. Com l'alegria i l'amor nadalencs s'esvaeixen i tot torna a la seva normalitat. Tornem a les rutines, tornem a llevar-nos d'hora, a treballar de valent, a fer regals només per aniversaris, a fer dinars familiars més espaiats i amb tot això ens acomiadem del Nadal amb un fins ara sabent que l'any que ve el tornarem a veure, el tornarem a sentir. I tal com el Nadal, marxa ella. Aquella personeta que tan important s'ha fet per a mi. Aquella personeta que m'ha demostrat que la gent bona segueix existint. Que no es pot perdre la fe en res perquè la vida està plena d'oportunitats que s'han d'aprofitar i no deixar escapar. Ella, tan petita però tan gran a l'hora. Què irònic tot plegat.

Ara em trobo a principis de gener, amb un fred que n'enamora i em fa ser feliç però davant un fins ara dirigit al Nadal i un fins ara dirigit a ella. Sé que tots dos tornaran perquè en aquesta vida totes les coses bones tornen però no puc evitar sentir un buit, una petita tristesa interna, una petita enyorança. Només em queda acceptar que no és un adéu sinó un fins ara. I és per aquesta simple raó que odio dir adéu i sempre em acomiadoamb un fins ara. Un fins ara que comporta una retrobada.