Xocolata s'escriu amb X

Em cau una llàgrima i em pregunto per què. No trobo la resposta. En cau una altra i em repeteixo la pregunta. Continuo sense resposta. M’agradaria creure que cauen perquè sí. Perquè s’han cansat d’aguantar però sé que en el fons hi ha una resposta. He après que les llàgrimes no cauen per res, i necessito saber què les fa desplomar-se. Por? Por al futur? Por al desconegut? Por al rebuig? Realment cauen per por? O per incertesa? O per cansament? Cauen o les empenyo? No trobo resposta a cap de les preguntes que volten dins el meu cap. L’únic que sé es que en caure em sento alleugerada. És una sensació real? No, realment suposo que no, però és el màxim que puc tenir en aquest moment. Diuen que quan la primera  llàgrima cau de l’ull esquerra, el motiu de la seva caiguda és la tristesa. No hi havia reparat mai, però saps? És cert, i em pregunto qui ho va descobrir i com va adonar-se’n. 

Mira’m als ulls. M’ho ha demanat dues vegades però soc incapaç de fer el que em demana. No puc evitar sentir-me analitzada per aquesta mirada que, en el passat tant em va fer dubtar. Sé que si el miro tornaré a caure. Tornaran a brollar tots els sentiments cap a ell. Té aquella habilitat de fer-me sortir un tímid somriure només mirant-me i fer que tot, desaparegui. Però tot això ell, no ho sap. Encara recordo el primer dia que el vaig veure. Jo entrava a la biblioteca i ell en sortia. Les nostres mirades es van creuar i em vaig adonar que aquells ulls em portarien problemes. Uns ulls acompanyats d’una mirada intensa però afectuosa. Una mirada que em va remoure en un instant. Ara, un any més tard, continua tenint el mateix efecte sobre mi. I puc afirmar que no em vaig equivocar. En un sol any aquesta mirada m’ha canviat la vida. Més aviat m’ha canviat la manera de veure la vida. Ell m’ha ensenyat que els ulls són com llibres, llibres on tothom porta escrita la seva vida. Llibres ...

No has desitjat mai agafar-ho tot, posar-ho tot dins d’una maleta i amagar-ho al fons de l’armari entre la maleta dels mals records, la de les llàgrimes i la de les rialles?  Aquelles maleta on durant tota la vida ho has desat tot: la nit en que vas descobrir la veritat sobre el Nadal, les primeres llàgrimes que vas evocar per amor, les infinites rialles entre amics, tot en aquelles maletes. Per què no agafar la teva vida actual i guardar-la també? Començar de nou. Totalment de nou. Tancar un capítol del llibre de la teva vida. Deixar una pàgina en blanc i començar a escriure’n una altra. Baixar del tren  i esperar-ne un altre amb nous passatgers i les seves experiències. Deixar-ho tot amb la seguretat que sempre pots recuperar-ho. Sempre pots obrir les maletes. Rellegir el principi del llibre. Tornar a agafar el primer tren.

No l’he pogut oblidar. No he estat capaç. Se m’ha fet impossible oblidar aquella mirada. Aquells ulls de color mel. Aquella sensació de calidesa que et pot arribar a donar una persona totalment desconeguda. No entenc que ha passat, però aquella mirada m’ha canviat completament. Només obrir-se les portes del metro m’ha cridat l’atenció la seva reacció, se m’ha quedat mirant fixament i m’ha somrigut. Jo m’he assegut al seu davant i li he retornat el somriure. La dona del seu costat m’ha mirat, m’ha observat més aviat. Jo no podia deixar de mirar aquells ullets marró clar. Em transmetien molt més del que pensava que uns ulls podien transmetre. Calidesa, amor, tranquil·litat, felicitat, tot això poden dir uns ulls? Doncs si, aquells sí. Ens hem passat el viatge entre mirades i somriures juganers. Ara et miro, ara et somric, ara faig veure que no t’he vist i ara et miro de reüll. I entre jocs, el viatge s’ha convertit en un món paral·lel, un món lluny del real. Propera parada: Bar...