Xocolata s'escriu amb X

Últimament tinc la sensació de no viure. De no deixar-me portar per allò que m'agrada. Tinc la sensació d'estudiar, fer feina, estudiar, fer feina i res més. No faig tot allò que voldria per por a no tenir temps per l'institut. Em sap greu no poder dedicar temps a la gent que m'estimo. Em sap greu sempre haver de dir: " no em sap greu avui TAMPOC puc quedar"... No poder gaudir d'allò que m'agrada, no poder seure cinc minuts a contemplar la posta de sol o a llegir aquell llibre que vaig abandonar a principis de setembre, no poder sortir a prendre un cafè i comentar el temps o no poder quedar-me parlant amb la família després de sopar. No poder obrir una altra vegada el piano i fer brillar petites melodies que em deixaven desconnectar del món sencer, no poder allargar una braçada o una estona de riures... perquè no hi ha temps...  M'adono que no és aquesta la vida que vull, que potser sí que així arribaré on vull arribar però realment val la pen...

Veig com els llums de Nadal comencen a desaparèixer. Com l'alegria i l'amor nadalencs s'esvaeixen i tot torna a la seva normalitat. Tornem a les rutines, tornem a llevar-nos d'hora, a treballar de valent, a fer regals només per aniversaris, a fer dinars familiars més espaiats i amb tot això ens acomiadem del Nadal amb un fins ara sabent que l'any que ve el tornarem a veure, el tornarem a sentir. I tal com el Nadal, marxa ella. Aquella personeta que tan important s'ha fet per a mi. Aquella personeta que m'ha demostrat que la gent bona segueix existint. Que no es pot perdre la fe en res perquè la vida està plena d'oportunitats que s'han d'aprofitar i no deixar escapar. Ella, tan petita però tan gran a l'hora. Què irònic tot plegat. Ara em trobo a principis de gener, amb un fred que n'enamora i em fa ser feliç però davant un fins ara dirigit al Nadal i un fins ara dirigit a ella. Sé que tots dos tornaran perquè en aquesta vida totes le...