Tot continua igual
Un crit. Un altre crit. Feia dies que no apareixien. Feia dies que s’estava tranquil a casa. Però no sé per quina raó avui tot a tornat a ser com aquells dies foscos, que pensava haver extingit. No suporto discutir amb ells i encara menys ser la raó de les seves discussions així que agafo la jaqueta i surto de casa. Arribo al garatge, em poso el casc i encenc aquesta bonica màquina que aconsegueix fer-me desaparèixer del món. Obro la porta i arranco. Ja sé on aniré. En aquella època hi anava sempre i, des de llavors que no hi torno. Recorda: el primer carrer a la dreta i tot recte fins que surtis del poble, agafa la carretera secundària i gaudeix de les vistes del mar, gaudeix d’una carretera plena de revols entre cala i cala, entre port i port, entre pensaments i pensaments. 35 minuts. No ha canviat el temps. 35 minuts i arribo. Sempre repetia el mateix; arribar, aparcar la moto, treure'm les sabates, baixar aquelles quatre escales velles i notar com la sorra de la platja...